Avui es celebra el Open Acces Day que promou l’accés obert al coneixement. El moviment Open Acces impulsa la lliure circulació, difusió i ús del coneixement. L’accés al coneixement per a totes les persones, en qualsevol lloc i moment, i aixà avançar cientÃfica i socialment.
El passat setembre vam veure com Google presentava Chrome, la seva proposta de navegador. La presentació es va fer amb un còmic encarregat, ni més ni menys, al Scott McCloud i distribuït amb una llicència Creative Commons. Es pot ser més cool?
Veiem també com Asus presenta el seu nou Eee amb un infogrà fic comparatiu amb l’Acer Aspire One. Això sÃ! Es tracta d’un altre enfocament, menys treball, estètic i cool que el de Google.
En una xerrada sobre accessibilitat a la que he assistit es torna a posar sobre la taula la queixa freqüent sobre el fet que quan apareixen noves tecnologies, aquestes no són accessibles i és quan es popularitza el seu ús que les fan (o no) accessibles.
Pot ser interessant separar, o intentar separar, l’accessibilitat d’una tecnologia concreta. Ara mateix, les principals
guies i recomanacions son per l’accessibilitat web, jugant amb el html, css i metadades, entre d’altres. Quan aquests elements canvien i s’incorporen nous elements com per exemple AJAX, cal canviar tota la implementació de l’accessibilitat.
Em pregunto si seria possible establir una capa intermitja, situada entre la tecnologia concreta utilitzada i l’usuari, que permeti proporcionar la informació i dades que permetin o facilitin l’accés. Potser una cosa aixà com una ontologia de l’accessibilitat que si es canvia la tecnologia no sigui necessari reimplementar tota l’accessibilitat, i que únicament fos necessari modificar la interfÃcie de la capa que la proporciona. A més, una aproximació aixà facilitaria la personalització, que és el que en el fons persegueix la accessibilitat, adequar els continguts a les necessitats especÃfiques de cada usuari.
Els sistemes d’e-learning es poden conceptualitzar en un model format per tres components o dimensions:
Les tres dimensions es veuen fortament afectades per la tecnologia. L’entorn i els continguts es basen en eines tecnològiques per al seu funcionament. Les persones perquè la utilitzen (i molts cops la pateixen) per accedir a l’entorn i als continguts educatius.
El sistema de gestió, interfÃcie i base de dades constitueix el que s’anomena Entorns Virtuals d’Aprenentatge (EVA) o també Learning Management Systems (LMS). Els LMS centralitzen i simplifiquen la gestió de la oferta formativa de les persones vinculades. Ofereixen un entorn virtual que inclouen eines relacionades amb la comunicació i col·laboració entre els seus usuaris.
Els continguts educatius en format digital es gestionen amb el que s’anomena Learning Content Management Systems (LCMS). El seu objectiu és permetre la creació, emmagatzemament, gestió i manteniment dels continguts educatius. Els LCMS involucren a autors, dissenyadors (grà fics, instruccionals, d’interfÃcies i d’interacció), tecnòlegs i administradors. Es recomana que els continguts educatius s’estructurin mitjançant els anomenats Objectes d’Aprenentatge (OA), en anglés Learning Objects (LO).
Les persones constitueixen dimensió més important dels sistemes d’e-learning ja que són les que els utilitzen. El coneixement sobre els usuaris es clau per dissenyar un entorn virtual d’aprenentatge i uns continguts educatius útils i que afavoreixin l’aprenentatge.
Dos articles interessants sobre les diferencies i relacions entre els LMS i LCMS són:
integrations of human mind and interactive technologies not only to support but to reshape what humans do, think about, and feel about themselves and others in their social system